martes, 24 de abril de 2007

Diada de Sant Jordi

Realmente, la diada de Sant Jordi es un día muy especial para todo aquel que se sienta catalán... y para el que no también. Sales a la calle, y el día es soleado (en el 99% de los casos) y la gente ya viste de primavera. Pasean alegremente viendo paradas de rosas y de libros. Todo el mundo acaba comprando alguna de las dos cosas.

Es tradición que los chicos regalen rosas rojas a sus amadas (extrapolemos a sus mujeres queridas) y ellas regalen libros a ellos. Fiesta literaria por excelencia. Fiesta cariñosa por excelencia. Fiesta nacional por excelencia.

Es el día en que muchos catalanes cuelgan "senyeres" en sus balcones. Es el día en que todo se tiñe de rojo y amarillo. Es el día en que inevitablemente, paseas con una sonrisa entre la multitud. Es el día en que siempre te sientes querida por aguien (aunque sea por tu padre).


La vida siempre te regala una rosa especial, un recuerdo inolvidable en una diada de Sant Jordi. Siempre recordaré la diada del año 2002 (por un día inolvidable repartiendo rosas con Alberto) y la del 2003 (con dos días de retraso por la rosa de Albert). Cada una cumplimentada con una rosa especial, de alguien que en aquel momento consideraba especial.

Hay que vivir una diada... hay que sentir una diada... sólo entonces, entenderéis de qué estoy hablando.

Y cómo no, desde aquí, felicitar a todos los Jordis que conozco, que son bastantes. Porque os merecéis un día especial. Porque Sant Jordi es una diada especial. Porque hay rosas a millones. Porque hay páginas escritas a borbotones.

Aquí os dejo un poema de Josep Maria Folch i Torres, que os explica la leyenda, el sentir, de un día como el de ayer.

SANT JORDI TRIOMFANT

Bella princesa empresonada
quin dol hi ha en el teu mirar!
De nostra mare ben amada
tens el posat i el bell parlar.

Dins de la torre desolada
ta gran bellesa veus marcir,
un drac ferotge és a l’entrada
que t’urparà si vols sortir.

Té la mirada tota encesa
de gelosia i de rencor.
No vol que te vegin ta bellesa;
no vol que et tingui ningú amor.

Finestra enfora, si t’aboques,
l’escup la fera el seu verí;
si amb els teus clams ajut invoques
amb un bramul no ho deixa oir.

Bella princesa empresonada,
quin somniar en els temps d’abans,
quan de tots eres festejada
i els reis et feien besamans!

Mes si el passat l’esguard s’emporta,
el cor s’emporta l’avenir;
una clamor se sent prou forta
que la captiva pot oir.

Semblen cançons de la vetllúria;
potser són himnes del present...
És la remor de la boscúria
quan de nit passa un cop de vent?

O bé és l’onada quan arriba
portant al si la tempestat...
A dins del cor que la captiva
una esperança ha clarejat.

És com després de la nit bruna
que el sol s’aixeca resplendent,
i la claror es llença tot una
dins les tenebres del torrent.

Entre les boires lluminoses
veu la princesa el bell demà.
Quan els rosers s’omplin de roses,
blanc cavaller arribarà.

Nua l’espasa, el braç enlaire,
devers el drac avança ardit.
Del primer cop, esqueixa l’aire;
el segon cop, l’hi enfonsa al pit.

Ja triomfant, la dama albira
i obre les portes diligent;
o mentre el monstre en terra expira,
surt la princesa resplendent.

I ella, com tu, té l’alegria,
perquè, com tu, ha deixat el dol;
que la llegenda és profecia,
i el cor li diu que Déu ho vol
que vingui l’hora pressentida
que la llegenda reviurà.

Quan els rosers trauran florida
la profecia és complirà.


No hay comentarios: