Diàleg interior

Com sempre es troben al mateix lloc i com sempre ella ha acudit a ell a la recerca d'un bon consell:

- Un altre cop aquí? Què vols ara?
- Ja saps el que vull, ja saps el que ara t'explicaré...
- No m'ho diguis... un altre cop ell?
- Si... jo...
- En molts casos m'has demostrat ser forta i encarar-te amb la realitat, però perqué ara amb ell no ho pots fer?
- No ho sé, suposo que em fa mal la situació...
- Encara-t'hi! Digue-li el que penses, el que passa per tu!
- No puc fer-ho...
- Si pots, ets forta, ho sé.
- Si sapiguessis el mal que em fa estar aquí un altre cop, estant així un altre cop.
- Ho sé, et conec. Sé les coses que faràs abans de que les facis; sé les reaccions que tindràs a cada moment.
- Tinc por. Estic molt espantada. No m'ha tractat malament, o potser si... no ho sé.
- Si ho saps. Saps que no t'ho mereixes. Saps que trobaràs la manera de sortir-te'n sense ell, sense les seves paraules i els seus fets... ho estàs fent ara.
- Ho faig perquè segueixo els teus consells, però... i si res no surt com esperem? I si perdo la partida?

Es creà un silenci tens entre ambdues ents. Ell reflexiona com intentar que ella segueixi sent forta, mente ella va caient poc a poc en les tentacions del plaer. Tot d'una ell tanca la porta per reflexionar a soles, i és llavors quan ella comet un altre pecat.

Ell obre de nou la porta i hi apareix al darrera enfurismat:
- Què és el que acabes de fer?
- Re... res! No he fet res.
- T'has volgut fer notar, oi?
- Vull que sàpiga que segueixo ací... vull que...
- Ell ho sap i en el fons és el que vol. No siguis meuca i per un cop pensa en tu. Pensa en el que t'ha fet patir.
- Una vegada em van dir que de les coses que et duu la vida, només recordes les situacions bones...
- Cita sàbia... ja ho saps doncs. Saps que això t'està fent suar, però tu continues encaparronada amb seguir igual.
- Vull que ella desaparegui. Vull anular la seva presència.
- No pots, és un referent.
- I se suposa que m'he de mirar impassible la situació? No puc fer-hi res, oi?
- Mira't les coses fredament. No ets tu, és l'altra persona la que ha de jugar. Ha de tirar carta...
- I si tanca la partida i guanya? Ho podré resistir?
- Sempre has estat forta. Encara no has guanyat cap partida. Sé que aquest cop tampoc la guanyaràs perque vas fer un canvi d'estratègia, i com bé pots comprovar, t'han vençut.
- M'he de deixar guanyar?
- És el més convenient.
- Però quant de temps podré seguir així? Quan podré treure'm un as de la màniga i guanyar-la jo la partida?
- Ets jove... tens temps d'aprendre.
- No vull fugir com sempre. Vull lluitar. Necessito lluitar.
- Lluitaràs per una causa perduda?

Ella pensa, i entregira el seu cos per marxar com sempre, amb la cua entre les cames i la mirada trista i baixa:
- Ho saps tot de mi.
- Ho sé tot de tu, més del que tu mateixa en saps.
- Confio en tu?
- Confia en mi.

Ella marxa per l'àrid camí que la durà cap a casa. Ell de lluny se la mira. Sempre la seguirà. Sempre sabrà el que fer. Sempre s'equivocarà. Però ella sempre podrà retornar a ell. Tot i així, ell tanca la porta amb desconfiança i intenta no pensar en el que passarà quan ella torni a aquell mateix lloc, a aquella mateixa casa. Casa seva. Ell sap que tornarà pocs dies després, com sempre.

Sabiesa. Fortuna. Sort. Intel·lecte. Memòria. Aprenentatge. Sentit comú. Mal. Dolor. Amor. Ràbia. Felicitat.
Ell. Ella. Ambdós que són un.